L’agonia del món rural

El sector agropequari té els anys comptats. El seu desenvolupament es veu condicionat sempre. Quan es troba a prop de nuclis urbans, els serveis tècnics municipals fan complir normatives industrials o urbanes controlades per arquitectes o enginyers industrials que no afavoreixen una estructuració racional del terreny que permeti optimitzar la utilització de l’aigua i la mà d’obra.

Si en el terme municipal els marges no poden superar els 1,5 a 3 metres de alçada, els terrenys rústics, tampoc. Actualment hi ha finques agràries on els marges tenen més de 6 metres de alçada. Veiem construïdes o en construcció carreteres amb uns marges que superen amb escreix els 6 metres d’alçada. També observem obres de infraestructura municipal on hi ha marges molt superiors als 6 metres d’alçada… Però un agricultor no pot adaptar la seva finca a la mecanització actual perquè fer-ho suposa crear uns marges de 4 metres d’alçada i només estan autoritzats fins a 3 metres.

Masses dificultats

Entenem que hi hagi una normativa municipal pel que fa al sòl urbà o urbanitzable. El que no comprenem es que aquesta mateixa normativa es vulgui traslladar al sòl rústec i menys encara que siguin tècnics de naturalesa urbana els qui dictaminin sobre el sòl rústec. No es tan difícil que els Ajuntaments tinguin contractats tècnics agraris que, amb criteri, adaptin normatives i controlin les propostes de formacions de planes agrícoles. En molts casos, un metre més de marge pot representar un ample de plana que permeti la instal·lació d’una estructura lleugera o la optimització d’una xarxa de rec o l’obtenció de una major Superfície Agrícola Útil (SAU).

L’agricultura sempre ha guanyat terreny forestal. Si un camp es deixa de conrear i s’abandona, amb el pas del temps, hi apareixen espècies arbòries.

Ara, quan un propietari de sòl rústec vol recuperar un terreny abandonat de fa anys per a cultiu, no ho pot fer perquè l’Ajuntament corresponent l’ha qualificat de sòl forestal. La renda d’un bosc és tan petita que ni tan sols permet utilitzar-la per la neteja del sotabosc de cara a evitar incendis forestals. Per contra, la renda d’un sòl agrícola tan de secà com de regadiu, permet mantenir una activitat productiva (econòmica) tan necessària en els moments actuals. Podem afegir que, a mes a mes, també es mantenen nets els extraradis urbans evitant la contaminació i el perill d’incendis.

Les Administracions locals NO VOLEN PAGESOS NI RAMADERS als seus respectius termes municipals. Generen més recursos a les arques del municipi les urbanitzacions i el turisme de ciutat que no pas els agricultors i els ramaders. Per tant, l’agricultura com menys millor i ben lluny dels habitatges i la ramaderia més val ni veure-la.

Greu error dels governants locals que no tenen tècnics qualificats en el mon rural a les seves administracions. Més greu error dels polítics autonòmics que van creant Decrets i Lleis que son controlats per tècnics funcionaris, ben sovint sense experiència pràctica al mon rural. Unes comissions comarcals d’experts agropequaris,  formades per tècnics qualificats amb experiència pràctica, podrien ser consultades davant qualsevol tema relacionat amb aspectes locals d’interès rural. En lloc d’agonitzar, revifaríem.

Toni Roca, membre de la Junta d’AGROPRÉS