Prioritats de la Presidència austríaca de torn en aquest semestre del Consell de Ministres de la Unió Europea (UE)

Àustria va assumir, el passat 1 de juliol, per tercera vegada des de la seva adhesió a la Unió Europea, la Presidència de torn del Consell de Ministres de la Unió Europea (UE). En altres paraules, els ministres sectorials d’aquest país seran els responsables (juntament amb el seu equip) de donar un nou impuls als dossiers legislatius que presenti la Comissió Europea (CE) durant aquest semestre, prendre el relleu dels debats iniciats en les Presidències precedents i presidir les negociacions a tres bandes (Comissió Europea-Parlament Europeu-Consell) de les propostes legislatives aprovades pel Parlament Europeu.

La Presidència austríaca ha anunciat que treballarà entorn a tres eixos: 1) la seguretat, concretament la lluita contra la immigració il·legal i la seguretat de les fronteres externes de la Unió Europea (UE), 2) el manteniment de la competitivitat de la UE a través de la digitalització, i 3) la estabilitat dels països veïns a Àustria. Sense deixar de banda aquestes tres prioritats, els esforços de l’equip meravella (així es coneix la seva selecció nacional de futbol) haurà de fer meravelles per dirigir els debats que marcaran el pressupost pels propers sis anys (2021-2027) i el rumb que haurà de prendre la política agrària comuna (PAC) en els propers anys.

El primer gran debat estratègic que Àustria haurà de dirigir és el debat del marc financer plurianual (MFP). Es tracta del debat de com es distribuirà el pressupost comunitari entre les diferents polítiques comunitàries. És a dir, seran els debats a on es negociaran les dotacions pressupostàries de les polítiques europees pels propers sis anys. En la proposta presentada, a la Comissió Europea ja va anunciar que el nou pressupost comunitari venia condicionat pels nous reptes als que tenia que fer front la Unió Europea i pel BREXIT (és a dir, per la sortida del Regne Unit de la UE que suposava, també, un contribuent menys al pressupost comunitari). En la proposta de MFP la CE ja també anunciava la reducció del pressupost destinat a la PAC (un 5% menys respecte el període financer anterior) i de la política de cohesió (un 7% menys ).

El segon gran debat serà els debats sobre ‘l’evolució de la PAC’. La CE va adoptar l’1 de juny un paquet legislatiu per ‘reformar’ la PAC. Es tracta de tres propostes legislatives per adaptar la PAC als compromisos internacionals en qüestió de medi ambient, mitigació i lluita contra el canvi climàtic i sostenibilitat.  Per contribuir a aconseguir aquests objectius internacionals de desenvolupament i sostenibilitat durable, la CE ha considerat convenient de presentar un nou marc legislatiu que ha presentat com ‘l’evolució’ (i no revolució) de la reforma de 2013.

L’evolució presentada per la CE planteja un nou model de governança per la PAC, un nou ‘element verd’ (greening) de la PAC així com varis dels elements de les reformes precedents. es tractarà doncs, de reobrir vells debats i de anar, poc a poc reequilibrant situacions (sobretot de distribució pressupostària, anomenada convergència interna) considerades en molts casos, injustes. A nivell del Consell de Ministres, la Presidència ha anunciat que intensificarà les reunions tana nivell polític com tècnic per fer avançar aquests debats. La CE desitjaria que aquests debats finalitzin l’any 2019. Per la seva banda, els membres de la comissió d’Agricultura i Desenvolupament rural hauran d’accelerar les discussions sobre aquestes propostes ja que l’actual composició del Parlament Europeu expira el seu mandat el mes de maig de 2019.

Finalment, el tercer debat més rellevant en l’àmbit agro-alimentaria serà el debat de les propostes legislatives sobre les pràctiques comercials deslleials en la cadena alimentària. Es tracta d’una de les propostes més rellevants presentades en aquest aspecte i, en certa mesura ‘una assignatura pendent’ de la Comissió Europea. Des feia anys, la CE intentava analitzar el perquè els agricultors seguien essent la baula més dèbil de la cadena alimentària. Així doncs, aquesta proposta legislativa establirà un primer marc comú a la Unió Europea perquè almenys, algunes pràctiques no es puguin reproduir. En aquest sentit, seria molt probable que els debats d’aquesta proposta de directiva poguessin concloure abans de final d’any donat que a nivell institucional, sobretot al Parlament Europeu hi ha una àmplia majoria per tirar-lo endavant.

En altres paraules, durant el mandat de torn de la Presidència austríaca del Consell de Ministres de la Unió Europea es preveuen tres grans debats que afectaran a la política agrària comuna  (PAC). El primer, més general, els debats (a alt nivell) del marc financer plurianual, és a dir, els diners del pressupost comunitari destinat a cada una de les polítiques comunitàries. El segon, el debat pròpiament substancial de ‘l’evolució’ de la reforma de 2013 de la política agrària comuna. Aquest debat portarà, sense cap dubte, a reobrir el debat de l’ estructura del greeening, la regressivitat dels ajuts, la limitació dels ajuts, etc..  En tercer lloc, i amb un debat més suau que els anteriors, es debatrà la proposta legislativa sobre les pràctiques comercials deslleials a la cadena alimentària a on caldrà veure la influència del Parlament Europeu per introduir i ampliar l’àmbit d’aquesta proposta legislativa.

Elisenda Fatjó-Vilas March

*Les opinions donades en aquest article són estrictament personals de l’autor i no representen les de la institució a on treballa.  

Anuncis

Alguna cosa no funciona en el tema de la llet

Sabem consumir la millor llet? Espanya, també Catalunya, és un país deficitari en producció de llet de vaca. Va produir uns set milions de tones de llet el 2017, segons dades del FEGA i, tot i que, el consum de lactis mostra una caiguda continuada any rere any, de més del 20% en l’última dècada, segons el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA), no aconseguim cobrir el consum d’aquests productes. Revertir aquesta tendència és un dels principals reptes del sector lacti a curt termini. Aquest fet no sembla ser suficient per poder garantir un preu just al ramader.

El cost de produir un litre de llet està al voltant dels 0,32 euros/litre (font MAPA), però, el preu mitjà ponderat en 2017 va ser de 0,319 euros/litre, segons dades del FEGA. Les dades anteriors mostren que alguns productors no estarien guanyant diners mitjançant la seva activitat, sinó simplement cobrint els costos de producció o fins i tot perdent diners.

Davant aquesta situació els productors van optar per dues vies diferents: augmentar el volum, és a dir, produir més litres de llet per així diluir els costos fixos o optimitzar els recursos (benestar animal, genètica, instal·lacions, cultius), tot això encaminat a reduir al màxim els costos.

La llet produïda a Espanya és un aliment que passa per uns estrictes controls de qualitat higienicosanitària i traçabilitat al llarg de totes les baules de la cadena alimentària abans d’arribar al consumidor.

Malgrat que la llet es produeix i transforma en condicions de màxima qualitat i seguretat alimentària, els espanyols no aconseguim el consum de lactis recomanats en una dieta sana i equilibrada. Un estudi de Anibes reflecteix que un percentatge important de la població espanyola no arriba a les recomanacions d’ingesta de calci, magnesi i vitamina D. La principal font de calci és la llet, sent recomanable prendre tres gots de llet al dia o l’equivalent en altres productes lactis.

Aquest fet ve provocat, perquè els consumidors espanyols, en general, no tenen consciència de consumir productes làctics com a altres països de la UE. La llet sens porta presentant des de fa anys com un producte reclam i no estem acostumats a apreciar-la ni a pagar per ella el preu que es mereix. Produïm llet líquida per bric UHT, però no som experts en produir productes lactis de més valor afegit com pot ser el formatge.

D’altra banda, el descens del consum de llet està en les modes nutricionals relacionades amb les begudes vegetals que preocupen cada vegada més a metges i investigadors, ja que no hi ha estudis suficients que determinin que aquestes són millors que la llet de vaca.

Així la coses, costa entendre i molt que els ramaders de boví lleter en un país deficitari en consum i deficitari en producció tinguin problemes no només de rendibilitat sinó per assumir els costos de producció, que tot s’ha de dir, no són superiors als de països excedentaris. Per què els preus de venda en un país deficitari són inferiors als de la mitjana de la Unió Europea? Perceben els ramaders un preu just en un país deficitari? En el tema de la llet hi ha alguna cosa que no funciona.

Jesús Domingo, vicepresident primer d’Agroprés

Economia del coneixement i agricultura

L’agricultura i la ramaderia (sector primari) són l’origen de la nostra alimentació i s’ubiquen al món rural. Tot i que en aquest assaig ens centrarem en l’ activitat econòmica agrícola i ramadera i no en el món rural, és important saber que la ruralitat es defineix per la baixa densitat demogràfica i pels espais dominats pels camps de conreu, boscos, granges, pastures, rius, muntanyes,…i podríem pensar que aquest entorn pot limitar l’accés a certes tecnologies, i a certs coneixements, a diferència de les zones urbanes o ciutats; però avui en dia la diferència entre camp i ciutat cada vegada s’escurça més.

Al primer terç del segle XX, amb la pèrdua de les últimes colònies espanyoles (Cuba, Puerto Rico i Filipines), l’agricultura espanyola i catalana, sofreixen un retruc important, que es veurà alleugerit per l’incorporació dels adobs (Superfosfat, Potassi i Nitrogen), la maquinària i la intervenció estatal (política de regadius, foment cooperatives, la llei de sindicats agrícoles, les caixes rurals…).

La revista d’Agricultura de l’IACSI, a l’any 1871 començava a parlar dels adobs químics, i anys més tard, l’empresa Cros, fundada a Barcelona, inicià una tasca divulgativa a favor dels seus productes (adobs químics).

En 50 anys s’ha passat de treballar la terra amb mules a fer-ho amb tractors d’última generació, de regar a manta a reg per goter que es pot engegar amb el mòbil… El sector ha millorat molt la productivitat amb la substitució de mà d’obra per capital, s’ha establert una forta indústria agroalimentària i la societat agrària s’ha identificat molt més amb les formes de fer de les societats  industrials i urbanes.

“El campo està abocado a adptarse a un nuevo ecosistema de Trabajo: la agricultura de los macrodatos o Big Data. Se basa en la recogida, el almacenamiento y la gestión automatitzada de grandes volúmenes de información sobre causes que afectan a los cultivos y al ganado para ganar más eficiència y productividad”, afirma Larrazabal, M. i desenvolupa en el seu article una sèrie d’exemples aplicats a l’ agricultura com els drons per diagnosticar l’estat de les vinyes, les estacions meteorològiques connectades, els sensors i la seva connexió,…

En general l’agricultura catalana s’està acostant força a l’economia del coneixement; per exemple, el portals de tràmits, formació, avisos, etc… RuralCat, n’és un clar exemple de la bona transició.

Catalunya té una balança comercial de productes agroalimentaris positiva, és a dir, el valor de les exportacions supera al de les importacions. Disposa de les institucions adequades per millorar la innovació i competitivitat sectorial (IRTA,…), té el recolzament de l’administració catalana (pla estratègic de recerca), bona connexió a Internet a tot el territori i eines TIC per a disposar d’informació i coneixement a l’instant i actualitzat.

Es diferencien les empreses agrícoles i ramaderes de les empreses agroalimentàries, però el procés d’innovació és transversal i afecta als dos tipus, és a dir, hi ha una relació molt directa entre el pagès o ramader i la indústria que transforma el seu producte, mentre que, en la venda, en el canal de comercialització, la gran distribució, en ocasions, exigeix unes condicions molt ajustades a l’agricultor, cooperativa/agroindústria, i, alhora compra productes estrangers amb preus per sota dels locals, i fins i tot realitza vendes sota cost.

Pel que fa a la productivitat, creixement i desenvolupament, tot i que la producció final agrària ha disminuït un 2% respecte a l’any 2012, el valor afegit i la renda agrària (renda dels factors) han augmentat força, el que explica un augment de la productivitat en general. Es pot observar una lleugera disminució de la producció final, amb alguns subsectors que han augmentat de forma considerables, com els serveis a l’agricultura, l’equí, els bovins, els altres productes vegetals i la majoria de productes agrícoles, exceptuant els farratges i els cereals.

El factor humà ha estat substituït per màquines, ordinadors i aplicacions, i les tasques menys qualificades les realitzen majoritàriament immigrants, mentre que la direcció la realitzen persones cada vegada més ben formades tan tècnicament com empresarialment, que utilitzen fluxos d’informació tècnica, comercial, empresarial, de mercat, que estan permanentment connectats a la xarxa, disposats a viatjar i negociar amb proveïdors i l’administració.

Diferenciació geogràfica important

Les activitats econòmiques i l’estructura social tenen una diferenciació geogràfica important; les activitats agrícoles de la zona del Maresme es centralitzen en les flors i plantes ornamentals, la zona del Penedès en la viticultura, Osona en bestiar, etc,… el que denota una variabilitat geogràfica important i a la vegada una concentració que té, en alguns casos, efectes negatius, per exemple la comarca osonenca i els purins dels porcs. L’estructura cooperativista s’ha mantingut i modernitzat als darrers anys, consolidant cooperatives de segon grau i algunes d’elles entrant a la distribució directament (Cellers Domenys, CORMA, etc..).

Quant a l’avantatge competitiu destaca l’àmplia oferta educativa de diferents nivells i àmbits (tècnic, econòmic, turístic, paisatgístic,..), els portals de coneixement (avisos, formació, informació, tràmits…), els clústers, les bones infraestructures (port, aeroport, autopistes, autovies i fires sectorials) dels voltants de Barcelona, tot i que certes comarques encara tenen algunes mancances de vies de comunicació i transport. L’ús de xarxes per fer tràmits s’ha generalitzat i és molt eficaç i eficient. És també un avantatge la robotització i automatització i mecanització de les explotacions. Per contra, la manca de disponibilitat  total i general d’aigua desafavoreix certes zones catalanes.

L’agricultura catalana és complexa i té molts subsectors ben diferenciats, i en general mostra una capacitat d’ adaptació no igual per totes les explotacions, tot i que el nombre d’explotacions sembla que, després d’una forta davallada, actualment s’està estabilitzant al voltant de les 59.000 explotacions, que ocupen un lleuger 2% de la població activa total i que contribueixen  amb un tímid 0,8% al PIB català.

El Pla estratègic de recerca, innovació i transferència de Catalunya 2013-2020 és un clar exemple de la implicació de l’administració catalana per tal d’acostar l’agricultura a l’economia del coneixement, a la competitivitat i al benestar dels agricultors i ramaders.

L’aigua és un recurs molt important per a la productivitat agrícola, i per això les polítiques públiques i accions privades que s’encaminin a fer-ne un ús eficient hauran de ser prioritàries.

Amb l’ augment de biomassa a Catalunya s’ha millorat la gestió dels boscos i la seva sostenibilitat, alhora que redueix el risc d’incendis.

En general, la transició de l’agricultura catalana cap l’economia del coneixement s’està desenvolupant amb una dinàmica molt positiva i amb un recolzament institucional gens menyspreable.

Miquel Rusiñol i Tarrés, president d’Agroprés

Què entenem per ‘macrogranges’?

Arran de la presentació de diferents projectes ramaders al llarg i ample de Castella i Lleó, han sorgit veus crítiques dels que s’oposen a tot, o gairebé tot, i anteposen el que és el seu concepte de benestar i tranquil·litat al que seria una activitat ramadera o una indústria que pogués portar activitat econòmica i ocupació als pobles. Els detractors d’aquests projectes utilitzen amb sentit pejoratiu el terme de ‘macrogranges’, sabedors ells que l’etiqueta de macro, que sembla sinònim de rics, automàticament els fa mereixedores de crítiques i retrets. Sense entrar en els tràmits administratius de concessió de llicències i autoritzacions, que això ja té el seu curs legal establert -per cert car, llarg, molest i garantista-, les organitzacions agràries i els seus representants tenim l’obligació de posar ‘negre sobre blanc’ en pel que fa al disseny de la política agroramadera del present i del futur.

En primer lloc, el de la mida no és un caprici, ja que la dimensió de les explotacions, en un món globalitzat, ve marcada per criteris d’eficiència, i una inversió que es triga a amortitzar no menys de quinze anys -i comptablement més del doble-, cal fer-la amb la vista posada en el futur, no en el passat que van viure els nostres avis. Afirmo amb rotunditat que totes les explotacions ramaderes projectades en l’actualitat, o que es projectaran en els propers anys, van ser grans, o almenys grans als ulls dels jubilats que viuen als nostres pobles o dels de fora del sector que desconeixen la realitat del camp.

Si ser grans significa ser més competitius, significa generar més recursos econòmics, significa crear ocupació en els nuclis rurals, i significa aprovisionar de manera més eficient a una indústria agroalimentària que tracta de competir en els mercats internacionals, benvingut sigui la mida.

D’altra banda, ens sentim perjudicats quan s’etiqueta un projecte de grans granges sense que en realitat ho sigui, i m’explico. Una granja de producció de porcs de 3.500 mares, si fos en un sistema productiu de ‘cicle tancat’, es tractaria d’un gran complex ramader, ja que al costat de les 3.500 mares s’encebarien diàriament altres 42.000 porcs, per al que es requeririen naus de superfície equivalent a quatre camps de futbol. Però en el que no ha reparat qui s’oposa a aquests projectes, i alegrement qualifica de grans granges, és que ja no es construeixen explotacions porcines de ‘cicle tancat’, sinó que els porcs se separen de les mares, en pocs dies, finalitzada la lactància, i s’engreixen en naus integrades, d’una dimensió mitjana d’unes dues mil places -dos mil metres quadrats construïts-, repartides per l’ampli territori de Castella i Lleó, i en cap cas pròximes al nucli de reproductores.

Aquest sistema productiu del qual Espanya és pionera a nivell mundial, i que ens ha situat en el tercer lloc del rànquing de països productors i exportadors de porcí del continent, és també el més sostenible, el que dóna més participació a l’explotació familiar, el més encertat des del punt de vista de la sanitat animal, i el menys agressiu des del punt de vista mediambiental. I si posem moltes pegues, aquestes empreses se n’aniran a un altre lloc.

Jesús Domingo, vicepresident d’Agroprés

El benestar dels animals de granja destinats al consum

Benestar, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, es la situació en la qual hom troba satisfetes les necessitats de la vida. El benestar dels animals de granja es un aspecte de la producció que està tenint cada cop més importància en la societat occidental i està influint en las decisions sobre política agrària i llur legislació.

Els productors estan preocupats davant les incerteses de les decisions i pressions que repercuteixen sobretot en la viabilitat econòmica de les granges o explotacions.

La premsa fa eco, en manta ocasions, dels aspectes subjectius, irracionals i sensacionalistes sense contrastar-los amb treballs científics i opinions tècniques qualificades. 

En moltes ocasions, des de la Unió Europea, s’emeten requeriments i/o reglaments sobre el benestar, sobretot, en cries intensives i que qüestionem la seva aplicació per varis motius:

  1. La producció animal està orientada vers una major qualitat del procés productiu que inclou la qualitat de la vida dels animals.
  2. La demanda del consumidor que vol carn provinent de animals cuidats en condicions de confort i sanitat.
  3. El benestar i el sistema de producció ha de tenir en compte la economia dels productors.

Els animals destinats al consum, exigeixen unes condicions d’explotació i uns factors de confort que cobreixin llurs necessitats vitals. Les diferents lleis, ordres i reglaments dictats per les Administracions públiques garanteixen el compliment de les seves necessitats de la vida, es a dir, del seu benestar.

Hom confon sovint el benestar amb la cria dels animals en espais oberts, a l’aire lliure,i amb una alimentació basada en farratges, cereals no transgènics, hidroponia, fulles verdes, etc. També es qüestiona l’ús de gàbies. Cal dir que les gàbies no son una presó sinó una protecció.

Fa molts anys, potser més de 20, que el Comitè permanent de la convenció europea sobre la protecció dels animals dins les granges, debat a Estrasburg les recomanacions sobre el benestar dels animals. Cal dir que gran part de les recomanacions mostren un gran desconeixement sobre la producció animal realitzant judicis de valor injustificables. Es solen basar en aspectes bucòlics sense oferir cap dada i sense cap proba ni bases científiques. Es menysprea el treball de tècnics i veterinaris com a garants del maneig, de la salut i la correcta alimentació. Cal afegir la total omissió envers la rendibilitat de les explotacions ramaderes.

S’està legislant a partir d’opinions, de pressions de “lobbys” i de conceptes arcaics de cria sobretot pel que fa a instal·lacions, equips, alimentació, sanitat i maneig.

Hem de tenir clar que l’activitat ramadera actual cerca els millors resultats de confort, benestar i producció. 

Actualment s’intenta relacionar benestar amb ecologia. Cal desmentir-ho. La cria ecològica vol aproximar-se a la cria silvestre i ancestral dient que presenta un major grau de benestar. Aquesta hipòtesi es falsa, car ni tan sols en la espècie humana s’ha demostrat.

També es vol qüestionar l’adaptació dels animals en sistemes de producció intensiva dient que afecta al benestar. Si tenim en compte que es van succeint generacions en aquest sistema de producció, els animals estan completament adaptats al pas del temps.

No considerem viable ni justificat, implementar canvis radicals i generalitzats als sistemes actuals d’explotació ja que no estan sustentats en bases suficientment sòlides segons els resultats dels treballs científics.

Toni Roca, membre de la Junta d’Agroprés

Cap a una nova PAC?

Podríem dir que hores d’ara encara estem immersos en l’aplicació de la Política Agrària Comuna (PAC) actual i en les conseqüències que te tant a nivell individual com de País la seva implementació, sobre tot després del complicat model imposat pel Ministeri arreu de l‘Estat per tal de fer-la difícilment ‘autonòmica’ tal com es podia despendre d’alguns estatuts de autonomia que contemplen capacitat plena en matèria agrària com es el cas de Catalunya.

Pels que no estan habituats en la matèria nomes dir que la PAC, es la política Agrària Comunitària, la única política realment comuna que hi va haver durant molts anys des de la fundació de la CEE, i la que acaparava la major part del pressupost comú prop del 80%.. I que a que si be avui ha minvat molt es seu pes sobre el conjunt de l’activitat econòmica de la UE, encara representa en torn a una tercera part del mateix. El programes d’actuació tenen una vigència de set anys i l’actual es el corresponent a 2013-2020. A la mitat del període de vigència es fa una revisió sobre el seu desenvolupament i s’inicien les discussions sobre el del següent període.

Pel que fa a España això es tradueix amb un flux total 42.000ME, quantitat com es pot veure gens menyspreable, i que es divideix en 34.580 milions de fons totalment comunitaris que van directament als titulars d’explotacions que reuneixen determinats requisits, i 8.300 milions, cofinançats pels tres nivells d’administracions, UE i CCAA bàsicament, mes alguna aportació de l’Estat i que es destinen a recolzar projectes d’emprenedors que volen tirar endavant projectes dins dels territoris definits com a rurals.

Doncs  be, estant encara en aquest procés d’avaluació, pels despatxos de Brussel·les ja s’estan escalfant  motors  per procedir a la seva revisió. De fet el nou comissari Phil Hogan ja va posar en marxa a principis d’any una enquesta a nivell europeu perquè tant el sector com tota la societat en general es manifestessin sobre com veien la Política Agrària Comunitària.

El nivell de respostes donat a conèixer el mes de Juliol,  realment va sorprendre per la seva quantitat, inusual en aquests tipus de consulta. Gairebé 323.000 respostes i amb un eixos bastant coincidents. Els europeus volem tenir un marc regulador d’allò que mengem, apostem pels alimentes de qualitat, fets amb respecte de la natura i  creiem que els productors tenen un percentatge de participació en la cadena de valor inferior al que els hi pertocaria.

Com a dades sectorial destacarien que mentre els pagesos demanen mes ajuts a la renda, els consumidors demanen una agricultura mes verda, i productors i administracions coincideixen en criticar  l’excés de burocràcia de la PAC.

Amb aquesta informació podríem intentar encertar cap on es pot orientar la nova PAC, però de fet hi han d’altres vectors que condicionaran molt la seva nova normativa.

Aquí en voldria destacar nomes tres.

1.- El Brexit

En aquestes alçades ningú sap com pot acabar el tema de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, si serà un Brexit dur o tou, o fins hi tot si el pilotarà l’actual primera ministra anglesa o serà substituïda abans. El que si sembla de tot inevitable es que el Brexit tiri endavant i els terminis perquè això passi ja estan en marxa. I per que es tan important això per la PAC?, doncs perquè el Regne Unit era un contribuent important al pressupost comunitari, i amb la seva sortida aquest es veurà reduït en uns 9.300 milions d’euros, i si es fa un ajust de la despesa proporcional a aquest import, implicaria una reducció del pressupost agrícola  de l’ordre de 3.600ME. Hi han països, com els del nord d’Europa que aposten clarament per aquesta postura, mentre d’altres com pot ser España demana que es mantingui el pressupost agrari. Una de les mesures que es contempla es que la reducció que es fes, fos o no la  aplicació estricta de la proporcionalitat, pogués ser compensada per una aportació de cada estat.

Això implicaria obrir el camí cap a una renacionalització del primer pilar, i mes quan es deixa el complement a assignar-li o no a criteri de cada estat. Els crítics amb aquesta mesura creuen que es perdria l’esperit de solidaritat entre els països europeus i una situació davant el mercat amb diferencies competitives. Qui mes s’oposen a aquesta mesura, per raons obvies son les organitzacions agràries.

2.-Mantenir els dos pilars

Aquí hi ha un nou capítol de discussió, mes profund i mes de concepció de la pròpia política agrària. Des de fa temps la Pac es basa fonamentalment en dos pilars, els ajuts directes, que van directament al titular dels drets d’explotació, i que es paga íntegrament a càrrec del pressupost comunitari, i un segon pilar, el de desenvolupament rural, cofinançat entre la UE, i la CCAA amb una participació últimament molt minvada per part de l’Estat, que promou activitats que fomentin l’activitat econòmica en zones agràries, siguin aquestes de caire agrari o no.  Sempre hi ha hagut una discussió entre els que tenen una visió mes macro del territori i que  defensant aferrissadament la filosofia que sustenta el segon pilar ja que creuen que es el que pot servir per fer una política integra en zones rurals , i sectors agraris que critiquen que fons que surten del pressupost agrari vaguin a parar tot sovint a activitats no relaciones amb el sector primari.

Actualment alguns estat comunitaris, serien partidaris de unificar aquets dos pilars en un de sol.

3.-El Component verd

Tal com explicava al principi en la macro enquesta feta a primers d’any sortia com una demanda reiterativa tenir una agricultura mes verda i respectuosa amb el medi.

Ja en la Pac anterior es va tenir molt en compte la opinió del ciutadà europeu que deia que estava d’acord que una part dels seus impostos fossin per ajudar a tenir una agricultura pròpia i per tant uns agricultors, però sempre i quan aquests utilitzessin mètodes perfectament compatibles amb el medi i que produïssin una alimentació sana i de qualitat, En part d’aquí va sortir el que en el període actual es coneix com el greening o pagament verd.

Aquesta petició generalitzada ve  per una major conscienciació ambiental i dels riscos de un consumisme il·limitat en un planeta finit, però també per un imaginari de com es produeix en el sector primari que ja no es real.  Es cert que al final dels períodes bèl·lics, Segona Guerra Mundial a Europa, o la Gerra Civil a casa nostra, hi havia gana i es va prioritzar a intentar alimenta a la població com fos, i fins i tot a les escoles d’agricultura es prioritzava el com obtenir mes producte sense analitzar massa les conseqüències a llarg termini. El cas mes espectacular en aquest sentit serien els regadius del llac Aral promoguts per la antiga URSS i que han acabat amb el que era el seu mar interior mes gran, ja que ha passat tenir una superfície de 68.000Km2 al 1960 a menys de 6.800 actualment i distribuïts en dos espais

A un altre nivell, a casa nostre, i sobre tot després de l’ingrés a la UE les coses han canviat molt, i avui a mes de poder dir que mai havien tingut tants aliments i tan sanitàriament correctes, s’ estan utilitzant unes tècniques de producció cada vegada mes semblants a les ecològiques i moltes vegades encara amb mes garanties. El tema no esta doncs tant amb com ho fem sinó a on. Es a dir com preservar la biodiversitat,  I d’aquí el concepte de greening al que abans feia esment, i tampoc es sobrer recordar que tenim mes del 30% de territori català sota alguna figura de protecció.

Un tema que si be d’entrada sembla encarrilat, es trobarà també, com va passar en el  Programa 2013-2020, que davant una retallada pressupostaria general en tots el programes de la UE, organitzacions netament ecologistes es fixin en els fons de la PAC com un camí per portar a terme les polítiques dels seus programes que tenen una visió que va molt mes enllà del que es el sector agrari pròpiament dit, i  sense entrar ara si això es bo o dolent, oportú o inoportú, ens porta al mateix conflicte que expressava ja en l’apartat anterior de si un pilar o dos pel que fa a posicionaments diversos actors sobre els fons de desenvolupament rural, es a dir, si uns fons que surten del pressupost comunitari específic pel sector primari han d’anar mes enllà de les activitats que li son pròpies.

Els sectors mediambientals mes conscients, creuen, i així ho han manifestat reiteradament, que difícilment es pot portar a terme polítiques ambientals de país sense tenir present el territori, i aquest es gestionat en unes 2/3 parts pel sector agrari motiu pel que volen també influir directament sobre la PAC amb la finalitat incorpori els seus criteris. I aquí s’obre un escenari que ha de ser consensuat, i aplicar mesures graduals i incentivadores però assumibles per una pagesia que malgrat tota la política agrària tendeix a anar envellint i desapareixen amb el que comporta de manca de gestió del territori, i de manca de un recurs estratègic tan vital per qualsevol país com es l’alimentari. Nomes cal recordar que nomes el 6% de la població activa agrària catalana es menor de 35 anys. I per si a algú li serveix de consol dir que esta en línia de la mitjana europea i molt millor que la mitjana del conjunt de l’Estat Espanyol

Conclusió i algunes propostes

El Comissari Phil Hogan ha anunciat que posa ja en marxa la discussió i anàlisis sobre els nous criteris que hauran de informar la nova PAC. Veiem que hi ha fet conjunturals com el Brexit que la poden condicionar des del punt de vista de recursos pressupostaris, o d’altres mes de fons o de concepte, com si ha de ser nomes una ajuda a la renda o mantenir, anular o potenciar el desenvolupament rural com a motor econòmic de un territori. Hi han actualment defensors de les tres postures. També incideix la preocupació mediambiental i en especial el canvi climàtic i la conservació de la biodiversitat i veure com es coordina i complementem amb la nova PAC.

Però fins ara no he sabut veure, fora de alguns cercles minoritaris, una reflexió mes a fons sobre aquesta política comunitària.

Si ens remuntem als seus orígens trobarem dos objectius basics que la justificaven: proveir a la població europea d’aliments suficients, i assegurar al productor una renda similar a la de altres sectors socials.

Be, doncs en un moment que es diu es vol fer un canvi en profunditat, potser valdria la pena fer una anàlisis mes acurada de si aquets objectius es compleixen o no. A primer cop d’ull podríem dir que avui el consumidor europeu te al seu abast gran quantitat  varietat d’aliments i amb uns nivells de qualitat extraordinaris, i a preus assequibles. Podríem dir doncs que el primer desideràtum s’ha assolit.

Pel que fa al segon hi ha mes dubtes. Per que s’està perden el sector? Perquè les seves rendes son com a mitja inferiors a la d’altres? I això malgrat tots els diners invertits i tota la burocràcia creada al seu voltant.

Potser seria hora de meditar-hi i anat contra corrent dels que proposen suprimir el segon pilar e incrementar el primer, que passaria si es deixes o incrementes el segon i el primer s’anul·lés i es substituís per una política mes decidida de participació de la producció en l cadena de valor, i per una assegurança de preus?.

Jordi Sala Casarramona, membre de la Junta d’Agroprés

El Brexit i la cadena alimentària

Tota la cadena alimentària de la Unió Europea (UE), representada per productors i les seves cooperatives (COPA-COGECA), la indústria alimentària (FoodDrinkEurope) i el comerç de matèries primeres i productes agroalimentaris (Celcaa) sol·liciten accions específiques per atenuar, en la mesura del possible, qualsevol efecte negatiu del Brexit en aquest sector. Cal no oblidar que el comerç de matèries primeres agrícoles, de productes alimentaris i de begudes representa el 11% dels fluxos comercials bilaterals entre la UE-27 i el Regne Unit.

Les peticions són:

-Previsibilitat per evitar la hipòtesi de buit total: per al que caldria mantenir l’estatus quo durant el període transitori, el que permetria prosseguir sense grans canvis amb els acords comercials i duaners en vigor fins a l’entrada en vigor d’un nou tractat comercial. Així mateix, això comporta que tots els canvis entrin en vigor simultàniament, coincidint amb la data d’entrada en vigor del nou règim. En resum, les empreses necessiten una conformació prèvia que no hi haurà canvis substancials al dia següent de la sortida efectiva del Regne Unit.

-Tractat comercial global entre la UE i el Regne Unit: En absència d’un tractat comercial entre la UE i el Regne Unit, la circulació de productes agroalimentaris en les dues direccions estarà subjecta a aranzels i a obstacles no aranzelaris. Si bé és cert que els aranzels dels productes agroalimentaris poden arribar a ser elevats, les mesures no aranzelàries poden ser igual de severes. La re-introducció de declaracions duaneres també podria resultar perjudicial en un context de trànsit intens en ambdues direccions. Tot retard en la duana provocaria que els productes es facin malbé, amb el consegüent malbaratament d’aliments. En termes encara més concrets, la frontera entre Irlanda i Irlanda del Nord requerirà de solucions pràctiques i creatives. El comerç entre la UE-27 i el Regne Unit també es veuria confrontat a inspeccions addicionals, el que incrementaria els costos per a empreses i consumidors, ja que amb els països extracomunitaris és obligatori disposar d’una certificació sanitària i veterinària.

-Aclariment amb l’antelació deguda de les regles generals que s’apliquen a les normes d’origen: La Celcaa, el Copa-Cogeca i FoodDrinkEurope demanen un acord comercial global que inclogui disposicions en matèria de facilitació duanera, de normes d’origen, de protecció de les indicacions geogràfiques i de reconeixement mutu de la legislació relativa a la seguretat dels aliments, els certificats sanitaris i fitosanitaris i la regionalització. Les nostres organitzacions mantenen el seu compromís de posar tots els seus coneixements especialitzats al servei dels negociadors per ajudar en l’obtenció del millor resultat possible.

Jesús Domingo, vicepresident 1r d’Agroprés