Cap a una nova PAC?

Podríem dir que hores d’ara encara estem immersos en l’aplicació de la Política Agrària Comuna (PAC) actual i en les conseqüències que te tant a nivell individual com de País la seva implementació, sobre tot després del complicat model imposat pel Ministeri arreu de l‘Estat per tal de fer-la difícilment ‘autonòmica’ tal com es podia despendre d’alguns estatuts de autonomia que contemplen capacitat plena en matèria agrària com es el cas de Catalunya.

Pels que no estan habituats en la matèria nomes dir que la PAC, es la política Agrària Comunitària, la única política realment comuna que hi va haver durant molts anys des de la fundació de la CEE, i la que acaparava la major part del pressupost comú prop del 80%.. I que a que si be avui ha minvat molt es seu pes sobre el conjunt de l’activitat econòmica de la UE, encara representa en torn a una tercera part del mateix. El programes d’actuació tenen una vigència de set anys i l’actual es el corresponent a 2013-2020. A la mitat del període de vigència es fa una revisió sobre el seu desenvolupament i s’inicien les discussions sobre el del següent període.

Pel que fa a España això es tradueix amb un flux total 42.000ME, quantitat com es pot veure gens menyspreable, i que es divideix en 34.580 milions de fons totalment comunitaris que van directament als titulars d’explotacions que reuneixen determinats requisits, i 8.300 milions, cofinançats pels tres nivells d’administracions, UE i CCAA bàsicament, mes alguna aportació de l’Estat i que es destinen a recolzar projectes d’emprenedors que volen tirar endavant projectes dins dels territoris definits com a rurals.

Doncs  be, estant encara en aquest procés d’avaluació, pels despatxos de Brussel·les ja s’estan escalfant  motors  per procedir a la seva revisió. De fet el nou comissari Phil Hogan ja va posar en marxa a principis d’any una enquesta a nivell europeu perquè tant el sector com tota la societat en general es manifestessin sobre com veien la Política Agrària Comunitària.

El nivell de respostes donat a conèixer el mes de Juliol,  realment va sorprendre per la seva quantitat, inusual en aquests tipus de consulta. Gairebé 323.000 respostes i amb un eixos bastant coincidents. Els europeus volem tenir un marc regulador d’allò que mengem, apostem pels alimentes de qualitat, fets amb respecte de la natura i  creiem que els productors tenen un percentatge de participació en la cadena de valor inferior al que els hi pertocaria.

Com a dades sectorial destacarien que mentre els pagesos demanen mes ajuts a la renda, els consumidors demanen una agricultura mes verda, i productors i administracions coincideixen en criticar  l’excés de burocràcia de la PAC.

Amb aquesta informació podríem intentar encertar cap on es pot orientar la nova PAC, però de fet hi han d’altres vectors que condicionaran molt la seva nova normativa.

Aquí en voldria destacar nomes tres.

1.- El Brexit

En aquestes alçades ningú sap com pot acabar el tema de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, si serà un Brexit dur o tou, o fins hi tot si el pilotarà l’actual primera ministra anglesa o serà substituïda abans. El que si sembla de tot inevitable es que el Brexit tiri endavant i els terminis perquè això passi ja estan en marxa. I per que es tan important això per la PAC?, doncs perquè el Regne Unit era un contribuent important al pressupost comunitari, i amb la seva sortida aquest es veurà reduït en uns 9.300 milions d’euros, i si es fa un ajust de la despesa proporcional a aquest import, implicaria una reducció del pressupost agrícola  de l’ordre de 3.600ME. Hi han països, com els del nord d’Europa que aposten clarament per aquesta postura, mentre d’altres com pot ser España demana que es mantingui el pressupost agrari. Una de les mesures que es contempla es que la reducció que es fes, fos o no la  aplicació estricta de la proporcionalitat, pogués ser compensada per una aportació de cada estat.

Això implicaria obrir el camí cap a una renacionalització del primer pilar, i mes quan es deixa el complement a assignar-li o no a criteri de cada estat. Els crítics amb aquesta mesura creuen que es perdria l’esperit de solidaritat entre els països europeus i una situació davant el mercat amb diferencies competitives. Qui mes s’oposen a aquesta mesura, per raons obvies son les organitzacions agràries.

2.-Mantenir els dos pilars

Aquí hi ha un nou capítol de discussió, mes profund i mes de concepció de la pròpia política agrària. Des de fa temps la Pac es basa fonamentalment en dos pilars, els ajuts directes, que van directament al titular dels drets d’explotació, i que es paga íntegrament a càrrec del pressupost comunitari, i un segon pilar, el de desenvolupament rural, cofinançat entre la UE, i la CCAA amb una participació últimament molt minvada per part de l’Estat, que promou activitats que fomentin l’activitat econòmica en zones agràries, siguin aquestes de caire agrari o no.  Sempre hi ha hagut una discussió entre els que tenen una visió mes macro del territori i que  defensant aferrissadament la filosofia que sustenta el segon pilar ja que creuen que es el que pot servir per fer una política integra en zones rurals , i sectors agraris que critiquen que fons que surten del pressupost agrari vaguin a parar tot sovint a activitats no relaciones amb el sector primari.

Actualment alguns estat comunitaris, serien partidaris de unificar aquets dos pilars en un de sol.

3.-El Component verd

Tal com explicava al principi en la macro enquesta feta a primers d’any sortia com una demanda reiterativa tenir una agricultura mes verda i respectuosa amb el medi.

Ja en la Pac anterior es va tenir molt en compte la opinió del ciutadà europeu que deia que estava d’acord que una part dels seus impostos fossin per ajudar a tenir una agricultura pròpia i per tant uns agricultors, però sempre i quan aquests utilitzessin mètodes perfectament compatibles amb el medi i que produïssin una alimentació sana i de qualitat, En part d’aquí va sortir el que en el període actual es coneix com el greening o pagament verd.

Aquesta petició generalitzada ve  per una major conscienciació ambiental i dels riscos de un consumisme il·limitat en un planeta finit, però també per un imaginari de com es produeix en el sector primari que ja no es real.  Es cert que al final dels períodes bèl·lics, Segona Guerra Mundial a Europa, o la Gerra Civil a casa nostra, hi havia gana i es va prioritzar a intentar alimenta a la població com fos, i fins i tot a les escoles d’agricultura es prioritzava el com obtenir mes producte sense analitzar massa les conseqüències a llarg termini. El cas mes espectacular en aquest sentit serien els regadius del llac Aral promoguts per la antiga URSS i que han acabat amb el que era el seu mar interior mes gran, ja que ha passat tenir una superfície de 68.000Km2 al 1960 a menys de 6.800 actualment i distribuïts en dos espais

A un altre nivell, a casa nostre, i sobre tot després de l’ingrés a la UE les coses han canviat molt, i avui a mes de poder dir que mai havien tingut tants aliments i tan sanitàriament correctes, s’ estan utilitzant unes tècniques de producció cada vegada mes semblants a les ecològiques i moltes vegades encara amb mes garanties. El tema no esta doncs tant amb com ho fem sinó a on. Es a dir com preservar la biodiversitat,  I d’aquí el concepte de greening al que abans feia esment, i tampoc es sobrer recordar que tenim mes del 30% de territori català sota alguna figura de protecció.

Un tema que si be d’entrada sembla encarrilat, es trobarà també, com va passar en el  Programa 2013-2020, que davant una retallada pressupostaria general en tots el programes de la UE, organitzacions netament ecologistes es fixin en els fons de la PAC com un camí per portar a terme les polítiques dels seus programes que tenen una visió que va molt mes enllà del que es el sector agrari pròpiament dit, i  sense entrar ara si això es bo o dolent, oportú o inoportú, ens porta al mateix conflicte que expressava ja en l’apartat anterior de si un pilar o dos pel que fa a posicionaments diversos actors sobre els fons de desenvolupament rural, es a dir, si uns fons que surten del pressupost comunitari específic pel sector primari han d’anar mes enllà de les activitats que li son pròpies.

Els sectors mediambientals mes conscients, creuen, i així ho han manifestat reiteradament, que difícilment es pot portar a terme polítiques ambientals de país sense tenir present el territori, i aquest es gestionat en unes 2/3 parts pel sector agrari motiu pel que volen també influir directament sobre la PAC amb la finalitat incorpori els seus criteris. I aquí s’obre un escenari que ha de ser consensuat, i aplicar mesures graduals i incentivadores però assumibles per una pagesia que malgrat tota la política agrària tendeix a anar envellint i desapareixen amb el que comporta de manca de gestió del territori, i de manca de un recurs estratègic tan vital per qualsevol país com es l’alimentari. Nomes cal recordar que nomes el 6% de la població activa agrària catalana es menor de 35 anys. I per si a algú li serveix de consol dir que esta en línia de la mitjana europea i molt millor que la mitjana del conjunt de l’Estat Espanyol

Conclusió i algunes propostes

El Comissari Phil Hogan ha anunciat que posa ja en marxa la discussió i anàlisis sobre els nous criteris que hauran de informar la nova PAC. Veiem que hi ha fet conjunturals com el Brexit que la poden condicionar des del punt de vista de recursos pressupostaris, o d’altres mes de fons o de concepte, com si ha de ser nomes una ajuda a la renda o mantenir, anular o potenciar el desenvolupament rural com a motor econòmic de un territori. Hi han actualment defensors de les tres postures. També incideix la preocupació mediambiental i en especial el canvi climàtic i la conservació de la biodiversitat i veure com es coordina i complementem amb la nova PAC.

Però fins ara no he sabut veure, fora de alguns cercles minoritaris, una reflexió mes a fons sobre aquesta política comunitària.

Si ens remuntem als seus orígens trobarem dos objectius basics que la justificaven: proveir a la població europea d’aliments suficients, i assegurar al productor una renda similar a la de altres sectors socials.

Be, doncs en un moment que es diu es vol fer un canvi en profunditat, potser valdria la pena fer una anàlisis mes acurada de si aquets objectius es compleixen o no. A primer cop d’ull podríem dir que avui el consumidor europeu te al seu abast gran quantitat  varietat d’aliments i amb uns nivells de qualitat extraordinaris, i a preus assequibles. Podríem dir doncs que el primer desideràtum s’ha assolit.

Pel que fa al segon hi ha mes dubtes. Per que s’està perden el sector? Perquè les seves rendes son com a mitja inferiors a la d’altres? I això malgrat tots els diners invertits i tota la burocràcia creada al seu voltant.

Potser seria hora de meditar-hi i anat contra corrent dels que proposen suprimir el segon pilar e incrementar el primer, que passaria si es deixes o incrementes el segon i el primer s’anul·lés i es substituís per una política mes decidida de participació de la producció en l cadena de valor, i per una assegurança de preus?.

Jordi Sala Casarramona, membre de la Junta d’Agroprés

Anuncis

Una resposta

  1. M’han agradat les reflexions del Jordi Sala. És un bon coneixedor de la PAC

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: