Granja cunícola sostenible

Iniciarem aquest article definint la sostenibilitat com la capacitat de romandre qualitat, per la qual un element, sistema o procés, es manté actiu en el transcurs del temps. Capacitat per la qual un element resisteix, aguanta, … Conills%20gabies

L’objectiu del desenvolupament sostenible és definir projectes viables i reconciliar els aspectes econòmic, social i ambiental de les activitats humanes; Tres pilars que s’han de tenir en compte per part de les comunitats, tant empreses com a persones.

-La sostenibilitat econòmica es dóna quan l’activitat que es mou cap a la sostenibilitat ambiental i social és financerament possible i rendible.

-La sostenibilitat social està basada en el manteniment de la cohesió social i de la seva habilitat per treballar en aconseguir objectius comuns.

-La sostenibilitat ambiental és la compatibilitat entre l’activitat considerada i la preservació de la biodiversitat i dels ecosistemes, evitant la degradació de les funcions font i embornal.

A partir d’aquestes definicions, els cunicultors estaran d’acord en què les seves granges han de complir amb la sostenibilitat.

Quan s’inicia una explotació cunicola es preveu el seu finançament i se li atribueix un benefici. Té uns objectius socials clars basats en oferir un producte sa, biològic i dietètic. A més, compleix tots els requisits mediambientals per evitar contaminacions i evitar impactes al medi ambient. A l’actualitat està de moda produir i etiquetar productes bio, ecològics i sostenibles. Se suposa que seran més naturals, sense additius químics o medicamentosos i que tindran un valor afegit en el mercat.

La cunicultura no hauria d’estar al marge d’aquesta moda o oportunitat, i són diverses les persones i fins i tot cunicultors que s’interessen per aquesta modalitat de cria com si es tractés d’una nova concepció, panacea, utilitat, etc., i volen saber com hauria de ser la seva granja o explotació cunícola.

Explotació? Paraula tabú en ecologia. La filosofia d’una granja ecològica sostenible conté certes bases bucòliques quant a l’allotjament i les instal·lacions que, sembla ser, estan renyides amb explotar.

Abans de continuar, definim conceptes:

Explotar: treure utilitat o profit.

Bio: vida.

Ecologia: part de la biologia que estudia les interrelacions dels éssers vius entre ells i el medi ambient.

Estarem d’acord que s’exploten conills tant a les granges convencionals com a les granges ecològiques, ambdues sostenibles. El producte actual de les nostres granges és biològic i no serà molt diferent al de les granges anomenades ecològiques. o si ?.

Si acceptem la definició d’ecològic en el seu estricte sentit, podríem oferir algunes alternatives a la cria actual que, sens dubte, repercutirien en l’obtenció d’un producte diferenciat no tant en les seves qualitats organolèptiques com en els seus paràmetres biomètrics, arribant al bioma.

Un aspecte que el consumidor no aprecia des del punt de vista gastronòmic però que estimarà com més natural i saludable. Aspecte que el punt de venda oferirà com a producte diferenciat però que difícilment comprarà amb valor afegit i si ho fa, ho repercutirà corregit i augmentat a la seva venda.

Un producte que al cunicultor li serà molt més costós d’obtenir ja que la implantació de la granja requerirà d’unes instal·lacions especials sense que hi hagi una oferta al mercat. Obtindrà unes produccions més baixes en no poder explotar animals híbrids i, probablement, amb majors taxes de mortalitat. Una alimentació diferenciada en requerir productes sense tractament fitosanitari, que no siguin transgènics, que no continguin additius medicamentosos, etc., subministrant barreges amb ingredients variats de difícil control de contaminants i més difícil equilibri de la dieta.

Si una conilla híbrida pot parir més de 9 llorigons gràcies a la millora genètica, a la granja ecològica les conilles de raça o creuades, sense millora, tindran parts no superiors a les 9 cries de mitjana. Una diferència substancial que pot arribar als 10 llorigons per femella i any entre tots dos. Si a això li afegim l’absència de medicació en els engreixos i l’increment de la conversió alimentària, no cal ser enginyer ni economista per poder determinar que el cost de producció serà bastant més elevat en una granja ecològica que en una de convencional.

Però, no és posible crear una granja ecològica sostenible que, alhora, sigui competitiva respecte a les actuals granges convencionals? Aquí està el“quid” de la qüestió.

Directrius a seguir

Intentaremmarcar unesdirectrius que, tot i leslimitacionsindicades, la disponibilitat delcuniculicultornoes vegiminvadarespecte a una explotació cunícola actual.

En primer lloc, no volem construir naus. Tan sols uns sostres per evitar la pluja sobre els animals que, al seu torn, aïllarem per la seva part exterior amb material vegetal que resisteixi bé l’aigua. Si a la zona hi ha vents forts, s’adaptarà una malla per sobre del material vegetal perquè aquest no s’aixequi i desaparegui. A més es protegirà el recinte amb bales de palla, tela arpillera, canyissar o similar. Tot això en un espai tancat per prevenir l’entrada d’animals predadors. No hauran gàbies sinó uns tancats metàl·lics de dos metres de llarg per 0,50 m d’ample i més o menys un metre d’alçada per conilla i ventrada.

La meitat del llarg estarà sota coberta i l’altra meitat a l’exterior, en una zona assolellada. Al frontal interior, pot haver-hi una tremuja amb rastell i un abeurador. Quan la conilla hagi de parir, se li introduirà un nial de fusta amb material sec i absorbent. Nial que, en cada part, es netejarà i desinfectarà. L’espai que ocupen les tanques quedarà lliure en cada cicle reproductiu i es traslladarà al costat contrari del cobert passant el motocultor per la terra que ha estat ocupada per oxigenar-la.

Arribats a aquest punt… no els sembla que hem retrocedit més de 50 anys? Crearem una granja una mica bucòlica que reduirà alguns costos d’instal·lació i allotjament, però encarirà la mà d’obra i molt probablement l’alimentació, veient també minvada la producció.

Podem quantificar els costos comparant una explotació cunícola actual amb una suposada granja ecològica. Si acceptem un cost de producció de 3,40 euros per un conill de 2 quilos de pes viu en una granja convencional amb el següent escandall:

Aliment ………………. 64%

Mà d’obra ………… …14%

Amortitzacions ……… 9%

Animals ……… ………. 5%

Despeses diverses .. 8%

En una granja ecològica, amb l’increment en la mà d’obra i en l’alimentació, podem estimar un cost de producció al voltant de 3,55 euros per conill de 2 quilos de pes viu. Si el mercat ho paga a 3,44 euros, resulta evident que la granja ecològica no pot considerar la mà d’obra ni les despeses financeres per disposar de superàvit. Si ho fes, no li queda una altra que sacrificar a la granja als seus animals i comercialitzar sense intermediaris ofertant-los a un preu una mica superior.

Feta aquesta reflexió, tornem a definir sostenibilitat. Una granja sostenible ha de ser la que es pugui rendibilitzar i no afecti el medi ambient. Si acceptem aquesta definició, estaran d’acord amb mi que la gran majoria d’explotacions cunícoles al nostre país són sostenibles. Podrien ser-ho més si en lloc de gasoil usessin biocombustibles en el supòsit de calefactar. Però ho serien més si, en lloc d’inseminació…es practiqués la munta natural? Si, en lloc de pinso alimentéssim els animals amb farratges? Si, en lloc de gàbies metàl·liques els mantinguéssim a terra? Per tant, deixem-nos d’etiquetes i seguim fent bé la nostra feina que, sense cap dubte, compleix amb els tres conceptes descrits a l’inici d’aquesta reflexió.

Les explotacions cunícoles són sostenibles perquè treuen utilitat o profit dels seus éssers biològics i els procuren un benestar que els interrelaciona amb el medi ambient.

En conclusió, les granges cunícoles a Catalunya poden ser considerades ecològiques i una altra forma de cria no va a obtenir un plus ecològic sinó que va a oferir uns animals més rústics però amb dubtós control sanitari i amb un cost afegit de difícil retorn.

Com millorar la sostenibilitat

Qualsevol cunicultor crea o manté la seva explotació amb expectatives de negoci i perquè li ofereix una disponibilitat. Dic disponibilitat i no benefici ja que, en els temps que corren, és molt difícil l’obtenció d’un benefici net amb els baixos preus que es succeeixen i a la repercussió del preu dels pinsos deguts, sobretot, al cost de les matèries primeres, a la possible medicació, com també de la mà d’obra. En l’estimació de la disponibilitat no es contempla la mà d’obra. En segon lloc, pel fet que per instal·lar una granja cunicola es requereixen tot un seguit de requisits legals que fan molt difícil alterar el medi ambient si es compleixen. Els ajuntaments sol·liciten un projecte tècnic que compleixi amb les disposicions i normatives locals, provincials i estatals.

En alguns casos, es podria sol·licitar un estudi d’impacte ambiental en què s’assegurés no alterar l’harmonia natural de la zona amb les instal·lacions. A més es podria limitar el volum d’obra, contemplar la seva separació de les zones boscoses, de camins, de veïnatge, etc. I no parlem de la gestió de les dejeccions que hauria d’exigir mantenir un femer cobert i estanc, a més de justificar l’aportació de nitrogen al sòl rural amb les seves limitacions en funció del cultiu. De no poder-se justificar, exigir la contractació d’un gestor de residus homologat perquè retiri l’orgànic.granja-de-conejos-desde-lleidda-3040503___1270_Tonet11

Podem seguir comentant que s’obliga instal·lar sengles contenidors: un per als productes utilitzats, terapèutics i no terapèutics, i un altre per als cadàvers. Tots dos contractats amb empreses homologades. Les aigües residuals procedents de la neteja dels estris, també s’han de canalitzar a uns dipòsits per a la seva depuració o ser tractats en tancs biodegradables. Vagin sumant la quantitat de requisits necessaris per iniciar una granja de conills i en la suma no oblidin de quantificar el cost que això suposa. Arribats a aquest punt, el títol d’aquest article hauria de ser: són sostenibles les nostres granges? La resposta podria ser: des del punt de vista de la rendibilitat, difícil. Però atenent al medi ambient, total.

Fetes aquestes apreciacions, intentarem detallar i orientar els cunicultors de quina manera i amb quins mitjans podrien millorar la rendibilitat de les seves explotacions partint de la situació actual. Per tant, no val dir que paguin més el quilo de conill viu o que baixi el preu del pinso. Hem de buscar altres camins amb alternatives justificades que no representin costos suplementaris i que permetin arribar a l’objectiu final: rendibilitzar la nostra granja i no contaminar. Si ho aconsegueix-ho, complirem amb el títol.

Una granja es pot instal·lar en diferents ambients: lliure, natural o controlat. L’elecció d’un o altre dependrà, principalment, de la zona climàtica. Un ambient lliure només precisa d’una teulada que protegeixi els animals del sol directe i de la pluja. Pot ser resguardat o protegit en funció de vents dominants però que, en qualsevol cas, manté una alta ventilació. La inversió que requereix és baixa el que suposarà una també baixa amortització. Un ambient natural, local amb finestres, s’aconsella en zones climàtiques amb temperatures que rondin els 0º C a l’hivern i no superin els 30º C a l’estiu. La distribució de les obertures o finestres i el seu control diari serà definitiva per a garantir un bon confort dins el conillar. En aquest tipus d’instal·lació es pot instal·lar calefacció a l’hivern i refrigeració a l’estiu. La inversió és mitjana així com la seva amortització.

L’ambient controlat precisa d’un local estanc, ben construït i aïllat. Està dotat de sistemes electrònics per a la seva ventilació qual cosa encareix el seu manteniment. La inversió i la seva amortització són altes.

Els tres ambients seran sostenibles sempre que les respectives amortitzacions puguin ser ateses en base a unes produccions viables.

El material i l’equip en cada un dels tres ambients no tenen perquè ser diferents. En tots els casos s’instal·len gàbies metàl·liques galvanitzades que no retenen els excrements, que són fàcils de netejar i desinfectar. Permeten la distribució automàtica del menjar basada en pinso compost, complet i equilibrat i una possible recollida mecanitzada de les dejeccions. Les dimensions de les gàbies és tema de discussió a la UE però la seva hipotètica major envergadura no millorarà la sostenibilitat, en qualsevol cas la qüestionarà al resultar més costoses i difícils de netejar. El tema de l’espai disponible per a cada animal es basa més en un suposat benestar (?).

Produir conills híbrids

Si el que es pretén és la consecució de produccions que assegurin un bon producte brut en la gestió econòmica, l’opció més aconsellable és produir conills híbrids que van a garantir unes altes prolificitats i uns creixements superiors als 40 grams diaris. Podríem discutir si surt a compte treballar amb animals híbrids que parin més de 9 llorigons per part si, a la venda, no venem més de 7 conills per part. El que si no discutirem és el benefici que suposa el creixement ràpid dels animals híbrids respecte als de raça o creuats, que es tradueix en millorar substancialment la seva conversió (aliment / pes viu). I el pinso és costós però del tot necessari.

Fetes aquestes reflexions, proposo dos camins per millorar la sostenibilitat de les nostres granges. Un, limitar les medicacions al màxim. Dos, sacrificar i comercialitzar la carn de conill des de la pròpia granja.

Per reduir la medicació cal buscar alternatives de maneig. Al dossier presentat al Congrés Mundial de Cunicultura a Cordoba-Argentina (2010), s’exposen diverses alternatives amb cicles de 35, 42, 49, 56 i 70 dies.

Entre ells cobrir, de forma natural o artificial, a les conilles a 25 o 39 dies després del part va a suposar, que les conilles tindran menys desgast i els llorigons més pes i viabilitat. Pel que fa a la producció, en igualtat de gàbies, el potencial productiu no es veu minvat sinó tot el contrari. Una altra alternativa es basa en afegir productes no antibiòtics al pinso, a més d’establir racionaments. Tema d’actualitat però de difícil aplicació.

A principis de 2013, ASEMUCE, va instar al Ministeri d’Agricultura espanyol (MAGRAMA) a que promogués una legislació que autoritzés el sacrifici de conills en la pròpia granja. Tant de bo que aquesta iniciativa, vigent a França i Itàlia, tingués el beneplàcit de l’Administració ja que cunicultor podria oferir producte de proximitat amb un marge superior a l’actual, el que redundaria en una millora evident de la sostenibilitat de la seva granja.

Toni Roca, expert en cunicultura i soci d’Agroprés

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: